La malaltia no defineix a la persona...

Avui fa una setmana que vaig assistir a unes jornades per feina. La meitat dels ponents parlaven anglès i algun d’ell era d’Anglaterra o d’Irlanda. A les pauses em tocava anar a parlar amb ells i gravar-los en vídeo. Per aquelles relacions d’idees que a vegades fas sense acabar de trobar el sentit, de cop em va venir al cap l’Helena.

L’Helena va estar molts anys vivint al Regne Unit, a Gal•les, a Anglaterra... i tot i que ella deia que no el seu nivell d’anglès era alt, força alt. Per no dir que segur que tenia accent català però que parlava un anglès perfecte. I me la vaig imaginar al meu lloc, parlant amb els ponents, fent preguntes (com a curiosa que era) i explicant la seva experiència, encara que la jornada no tingués a veure amb les raons per les quals l’Helena va estar allà. Tenia facilitat de parlar amb desconeguts, de crear un ambient com d’amistat i de confiança. Potser, i a vegades ens podíem sentir molestos, parlava massa i explicava masses coses.

I per què ho explico això? Perquè l’Helena era així. Sí, tenia una malaltia molt cabrona. Que feia que tingués moments no gens bons. Però no es pot definir l’Helena, o qualsevol altra persona, per aquests moments. Sinó pel seu caràcter. Un caràcter obert, extravertit, amb ganes de parlar, d’explicar coses i de fer-ne. De conèixer. De donar a conèixer el que ella sabia. No es pot estigmatitzar una persona, etiquetar-la, per la malaltia que té.