Quan ets major d'edat i no et vols medicar...

Álvaro Imbert -lacolumna.cat-

Segurament recordareu l’home que es va llençar als lleons fa uns dies. Comentaris de tot tipus sobre altres casos que havia protagonitzat, ideologia que en teoria processava… Però quasi cap comentari sobre les raons reals del perquè havia protagonitzat aquell acte. O no en un principi. Familiars de malalts mentals eren els encarregats de respondre als comentaris explicant que la situació en casos com els d’aquell home no és senzilla.

Al cap de poc temps va sortir un article al País on explicava, i us recomanem llegir, la situació en que es troben molts malalts mentals majors d’edat que no es volen medicar i quin és el límit de l’Administració.

El primer problema i el principal que s’enfronten aquestes persones és la no acceptació de la seva malaltia. Si ja per sí és difícil acceptar que es té una malaltia física, quan es tracta d’una de mental l’estigma que la rodeja fa que hi hagi una oposició total a l’acceptació. No acceptant que es pateix una malaltia, la medicació és quasi inexistent.

Per llei, als majors d’edat, no es pot privar de la seva llibertat ni invalidar les seves decisions. Això fa que sigui molt costós per la família que una persona malalta ingressi en un hospital o en un centre quan pateix un trastorn i evitar així que vagi a més, podent-se tractar a temps. Però com comentàvem abans tornem al principal problema: acceptar la malaltia. Ingressar a l’hospital significa acceptar que s’està malalt. Acceptar que s’està malalt significa acceptar que tens unes limitacions. I no són unes limitacions qualsevols. Són limitacions, malalties, molt estigmatitzades.

Hem parlat altres vegades de persones que han acceptat la seva malaltia i han adaptat la seva vida, han fet de les seves limitacions una nova manera de viure. Però amb tot estem altra vegada amb l’estigmatització. El dia que acceptem les malalties mentals estarem a un pas molt gran de poder-les integrar en la societat.

La por en els trastorns mentals

Avui us portem aquest escrit d’Ernesto García que parla de la por.

De la por causada pel què diran de nosaltres si coneixen la nostra situació a la por causada per ansietat. Una característica de les persones que sofreixen de trastorns mentals és sobretot la por per ansietat.

Aquesta ansietat no deixa dormir, no deixa que pensem en res més que en el que ens provoca ansietat, entrant en una espiral de la qual és molt difícil de sortir. Moltes crisis provenen de situacions com aquesta.

La solució no és fàcil, però l’Ernesto ens en parla en aquest escrit que us volem fer arribar, per ajudar a trencar aquesta espiral.

Esperem que us sigui d’utilitat.

La malaltia no defineix a la persona...

Avui fa una setmana que vaig assistir a unes jornades per feina. La meitat dels ponents parlaven anglès i algun d’ell era d’Anglaterra o d’Irlanda. A les pauses em tocava anar a parlar amb ells i gravar-los en vídeo. Per aquelles relacions d’idees que a vegades fas sense acabar de trobar el sentit, de cop em va venir al cap l’Helena.

L’Helena va estar molts anys vivint al Regne Unit, a Gal•les, a Anglaterra... i tot i que ella deia que no el seu nivell d’anglès era alt, força alt. Per no dir que segur que tenia accent català però que parlava un anglès perfecte. I me la vaig imaginar al meu lloc, parlant amb els ponents, fent preguntes (com a curiosa que era) i explicant la seva experiència, encara que la jornada no tingués a veure amb les raons per les quals l’Helena va estar allà. Tenia facilitat de parlar amb desconeguts, de crear un ambient com d’amistat i de confiança. Potser, i a vegades ens podíem sentir molestos, parlava massa i explicava masses coses.

I per què ho explico això? Perquè l’Helena era així. Sí, tenia una malaltia molt cabrona. Que feia que tingués moments no gens bons. Però no es pot definir l’Helena, o qualsevol altra persona, per aquests moments. Sinó pel seu caràcter. Un caràcter obert, extravertit, amb ganes de parlar, d’explicar coses i de fer-ne. De conèixer. De donar a conèixer el que ella sabia. No es pot estigmatitzar una persona, etiquetar-la, per la malaltia que té.

Tercera Marxa Popular per a la Salut Mental

Aquest 23 de novembre us convidem a participar a la Tercera Marxa Popular per a la Salut Mental que es farà als voltants de Mataró. És una ruta ben senyalitzada per camins de muntanya, principalment, excepte la sortida i l’arribada que són a la ciutat mateix.

Amb aquesta excursió es vol donar repercussió i difusió a la salut mental i així trencar estigmes. Forma part de la secció del Fòrum d’iniciatives assistencials i de gestió en salut mental a Catalunya encarregada de l’organització d’esdeveniments esportius vinculats a la salut mental.

Podeu aconseguir tota la informació a la seva web però us deixem el mapa per visualitzar quin serà el recorregut. Apart de fer visible l’invisible, d’allò que no es parla, és una bona manera de fer esport i de conèixer els voltants de Mataró.

Amunt: Retrats d'experiències de transtorn bipolar

ELS 10 PROTAGONISTES D’AMUNT S’HAN ENLAIRAT MÉS D’UNA VEGADA. AFRONTEN TABÚS I EXPOSEN, SENSE COMPLEXES, LES SEVES EXPERIÈNCIES MANÍAQUES DEL TRASTORN BIPOLAR.

Berta O. Peig és la directora i creadora d’un documental que recull 10 testimonis de persones amb trastorn bipolar. Una iniciativa que vol trencar tabús i acabar amb l’estigmatització de la salut mental.

Fa 6 anys la Berta O. Peig va experimentar el seu primer brot de bipolarisme i l’experiència la va portar a voler explicar a través d’un documental aquesta experiència. «Amunt» és el resultat de recollir un a un 10 testimonis de homes i dones, noies i nois, que han estat diagnosticats amb Trastorn Bipolar. Tots ells expliquen sense complexes ni tabús les seves experiències.

Al començament del film s’explica què és el trastorn, una malaltia que afecta els mecanismes cerebrals encarregats de controlar els estats d’ànim: «Quan l’estat d’ànim decau apareix la depressió quan s’enlaira, la mania». Concretament el documental reflexa aquest estat d’eufòria produïda pel bipolarisme i les experiències maníaques que han viscut els testimonis. Una visió des de dins que mostra persones sensibles que volen explicar la seva experiència per ajudar a acabar amb els prejudicis de les malalties mentals.

El documental es va estrenar a Manresa el 30 de setembre en un acte organitzat per l’Ajuntament de Manresa i l’entitat Obertament, una entitat de lluita contra l’estigma i la discriminació en salut mental, impulsada per entitats de persones amb problemes de salut mental, de familiars, així com per prestadors de serveis de salut mental.

Obertament realitza campanyes de comunicació, accions de participació social, sensibilització de col•lectius concrets i treballa per acabar amb els missatges discriminatoris que es detecten als mitjans de comunicació.

Article que es va publicar a Xarxanet, el 17 d'octubre 2014

Elyn Saks, viure amb una malaltia mental

Coneixeu les xerrades TED? 

TED (Technology, Entertainment and Design) organitza xerrades sota la premissa ideas worth spreading ("idees que val la pena difondre") sobre diferents temàtiques. En aquestes xerrades hi participen persones famoses i anònimes que expliquen la seva experiència en un camp concret, d’una manera amena, innovadora i atractiva. Les xerrades no duren més de 18 minuts i es poden trobar a la web amb el seu idioma original però subtitulades amb diferents idiomes.


Per quina raó us presentem aquestes TED? 

Perquè una de les seccions que hi podeu trobar és The struggle of mental Health, xerrades que parlen de depressió, esquizofrènia, sentiments suïcides des de la veu del protagonista i obertes a ser escoltades. Les persones que parlen ho fan amb l’esperança que altres persones que es troben en situacions similars no es trobin tan soles.

I com que aquest petit blog també vol aportar el seu granet de sorra en donar a conèixer malalties com la esquizofrènia i donar veu a aquelles persones que tracten amb la malaltia, sigui des de la vessant del malalt, com del familiar o del metge us portem avui la talk que va fer Elyn Saks, que entre altres coses ens comenta “Aún con todo esto: el tratamiento excelente, familia y amigos maravillosos y ambiente de trabajo comprensivo; no hice pública mi enfermedad hasta hace relativamente poco tiempo, y eso fue porque el estigma de las enfermedades mentales es tan potente que no me sentía segura si los demás lo sabían. Si no escuchan nada más hoy, por favor escuchen esto: No hay "esquizofrénicos." Hay personas con esquizofrenia, y estas personas pueden ser sus esposos, sus hijos, sus vecinos, sus amigos, sus colegas.”

Des d’aquí us convidem a veure la xerrada que ofereix Elyn Saks i també a que col·laboreu amb aquest petit blog: donant-lo a conèixer o aportant la vostra experiencia.

El codi penal i els malalts mentals

Arran de la reforma penal que vol portar a terme el govern espanyol , on sembla ser que es criminalitza a les persones amb trastorns mentals no oferint-los una possibilitat de rehabilitació, primer de tot ens volem mostrar, des d’aquest blog i com a familiars d’una persona amb una malaltia mental, totalment en contra d’aquesta reforma. Els malalts mentals no són persones violentes i amb ajuda, amb tractaments i sense estigmatització, poden arribar a fer una vida normal. Vida que, si aquesta reforma es portés a terme, seria molt més difícil d’aconseguir.

També, des d’aquest blog us volem oferir uns links d’informació sobre la posició dels psiquiatres davant aquesta reforma penal, un article d’opinió d’un malalt mental i la posició de l’associació Obertament, que entre altres diu:

Les persones amb problemes de salut mental estem sotmeses diàriament a l'estigma i la discriminació, amb greus conseqüències en la nostra vida en comunitat: l’exclusió social pel que fa a oportunitats, a l’habitatge, a l’ocupació i l’educació, així com l’aïllament i rebuig per part del nostre entorn més proper. És per aquesta raó que la lluita contra l’estigma, la discriminació i l’exclusió social és una part important de totes les iniciatives que tenen com a objectiu millorar la qualitat de vida de les persones amb problemàtica de salut mental, començant pel Mental Health Action Plan de l’Organització Mundial de la Salut. És responsabilitat dels poders públics protegir-nos de l’estigma i la discriminació, no fomentar-lo. 

També us volem oferir un altaveu per explicar els vostres casos, com a malalts, familiars o professionals de l’àmbit de la salut mental i en concret de malalties com l’esquizofrènia. Us volem recordar que la millor manera d’evitar un estigma és normalitzar la situació.

Ser bipolar

Us fem arribar aquest escrit de Rafael Narbona, escriptor madrileny diagnosticat bipolar. Us el compartim perquè creiem que més enllà de la malaltia que té parla sobre com la societat veu els malalts mentals i com són ells.

Dentro de unos días, realizaré mi primera presentación de Miedo de ser dos, el libro parcialmente autobiográfico que publiqué a finales de 2013. ¿Es posible explicar una enfermedad compleja en una charla de un par de horas? ¿Cuál es el término más adecuado para abordar un trastorno que aún lucha contra el estigma social? Hasta hace unos años, el trastorno bipolar se denominaba psicosis maníaco-depresiva. La palabra psicosis invoca de inmediato la locura de Norman Bates, acuchillando en la ducha a Janet Leigh. Hitchcock hizo mucho daño, tal vez sin pretenderlo. Se presume que su personaje sufre brotes de esquizofrenia. Después de asesinar a su propia madre, su personalidad se desdobla, cambiando incluso de voz. Esta descripción de la enfermedad es rigurosamente falsa, pero cinematográficamente muy eficaz. La psicosis es una deformación de la realidad. Sus síntomas incluyen alucinaciones auditivas y raramente visuales. Se desconoce la etiología de la esquizofrenia, pero gracias a los neurolépticos se puede combatir con bastante eficacia y llevar una vida relativamente normal. Tampoco se han identificado las causas de la bipolaridad. Algunos apuntan que intervienen factores comunes.

Es triste comprobar que incluso las personas con cierta cultura aún albergan prejuicios y una notable ignorancia sobre la enfermedad mental. Hace unas semanas hablaba con un editor, cuyo nombre omito, y me contaba que su único contacto con el trastorno bipolar había consistido en una amistad superficial con un afectado. “Pegaba a su madre”, me comentó con asombro. Sentí ganas de marcharme, pero la buena educación me obligó a sonreír con cara de circunstancias. No intenté cambiar su punto de vista, pues la estupidez es un mal incurable y no se deben malgastar fuerzas en batallas inútiles. Por supuesto, yo nunca he pegado a mi madre ni he utilizado la violencia contra otras personas. Los enfermos mentales, lejos de ser violentos, suelen ser víctimas de la violencia ajena. De hecho, sufren agresiones o abusos sexuales en una proporción escandalosa: 14 veces más que el resto de la población. Es cierto que si no se respetan las pautas de la medicación, se consume alcohol o drogas y no se mantiene una correcta higiene del sueño, pueden aparecer comportamientos inapropiados, pero no necesariamente agresivos. El alcohol, las drogas o la escasez de horas de sueño también pueden alterar la conducta de una persona sana, despertando la violencia o la temeridad. Hay bipolares ilustres y bipolares anónimos. Se puede decir lo mismo de la esquizofrenia o de cualquier otra patología mental. La locura no es un don, sino una fatalidad. Hace unas décadas, la antipsiquiatría (Cooper, Laing) afirmó que la enfermedad mental era una construcción social de carácter represivo. Las crisis psicóticas no debían ser combatidas con medicación, sino con una terapia adaptada a las peculiaridades de cada sujeto. La locura no es una anomalía, sino un lenguaje diferente. Thomas Szasz afirmó que vivíamos en un Estado Terapéutico, que realizaba diagnósticos para clasificar, controlar y reprimir a la población. La antipsiquiatría reivindicó la Historia de la Locura (1961) de Michel Foucault, con su crítica de la medicalización y su definición de la locura como lo otro, lo diferente, lo que se considera irracional e inaceptable desde el Siglo de las Luces. No desprecio las aportaciones de la anti psiquiatría y creo que Foucault no se equivocaba con su interpretación del “saber psiquiátrico” como “saber político” y “herramienta de poder”, pero han transcurrido muchos años y, salvo en países con regímenes dictatoriales, la psiquiatría ya no trabaja con los mismos postulados. En la actualidad, se estima que los trastornos mentales son una combinación de factores genéticos, bioquímicos y psicosociales. Por ese motivo, el tratamiento debe recurrir tanto a la farmacología como a la psicoterapia. Es posible educar las emociones, pero un brote psicótico no remite sin medicación. No hablo de oídas, sino con la perspectiva de una experiencia personal, biográfica. Es cierto que actualmente se abusa de los diagnósticos y la medicación, pues muchas veces se confunden la frustración y la infelicidad con presuntas patologías, pero no se debe caer en la tentación de adoptar una visión romántica de los desórdenes mentales, como signos de genialidad, inadaptación o rebeldía. Alguien voló sobre el nido del cuco (Milos Forman, 1975) cumplió una importante función social, pero la situación ha cambiado y un hospital de salud mental ya no es un centro penitenciario, que castiga a sus internos con brutales sesiones de electrochoque.

Miedo de ser dos no es un simple testimonio, sino que ha sido concebido como una obra literaria. No es una novela ni un ensayo. Son cerca de 300 páginas que recrean mis 50 años de vida, insertando elementos fantásticos (una carta de Marilyn Monroe, un paseo con Audrey Hepburn). La locura no es un problema que incumba exclusivamente al ámbito sanitario. Algo no funciona cuando muchos afectados esconden su enfermedad y experimentan terror ante la posibilidad de que alguien descubra su secreto. Yo he escrito sobre política y algunos han utilizado mi enfermedad para restarme credibilidad. No pretendo que mis textos se incluyan en la historia de la ciencia política, pues me considero “una especie de panfletista” (copio las palabras de George Orwell), pero me duelen los ataques que explotan mi sufrimiento personal para desacreditar mis opiniones. No sé cómo saldrá mi primera charla con los lectores. No me preocupa hablar en público, pues he sido profesor de filosofía durante muchos años, pero sí me inquieta enfrentarme por primera vez a un auditorio para relatar de palabra mi lucha con el trastorno bipolar. Me gustaría transmitir esperanza y dignificar a los que padecen algún tipo de desorden emocional. En una entrevista que me realizaron en El Cultural, afirmé que “el trastorno bipolar es un contrato indefinido con el sufrimiento”. La próxima vez me gustaría añadir: “Se puede convivir con la enfermedad y sobrevivir a sus estragos”. No está de más recordar que el 30% de los bipolares se suicidan para huir del dolor psíquico, el rechazo social y unas pobres expectativas de futuro. Si los demás dejan de segregar o mitificar al enfermo, se reducen las posibilidades de seguir la estela de Virginia Woolf, que se llenó los bolsillos de piedras y paseó por el fondo de un río.

RAFAEL NARBONA

De part de la Jean i l'Stephen

Us facilitem la traducció de la carta que ens van fer arribar la Jean i l'Stephen.

Carnforth, Lancs,England 

Benvolguts Maria i Carles,

Ens arriba la trista notícia de la pèrdua de la nostra estimada amiga Helena que ens ha deixat desfets. Per a vosaltres i per a la vostra família deu haver estat un tràngol duríssim.

Guardem uns records molt feliços d’ella, de quan compartíem amb ella els dies campestres i la nostra llar. L’Helena va viure en el nostre petit apartament mentre s’ocupava del nostre gos Jacob quan vaig ser un temps a Austràlia. Li encantava el camp, els boscos, els camps i les platges de la badia de Morecambe.

En Jarrod us envia algunes fotos d’aquells dies passats al Lake District amb ella i amb en Jacob. Hi va ser molt feliç.

L’Helena un vespre ens va fer una gran paella a mi i a les meves amigues que va resultar boníssima (jo no sé pas fer-la). Amb una copa de vi i molta xerinola vam passar una gran vetllada. L’Helena en aquell temps no parlava gaire anglès, però va anar fent progressos i va aconseguir seguir estudis universitaris a la universitat de Bangor (País de Gal·les). Admiràvem la seva persistència i els seus assoliments.

L’Helena solia trucar-me un o dos cops l’any i sempre era bonic d’escoltar-la i conèixer com seguia ella i la vostra família, i jo li explicava les notícies d’aquí, de Silverdale. Ara potser feia uns 12-18 mesos que no en sabia res.

No em puc arribar a imaginar el dolor que es deu sentir en perdre un fill. El meu cor us acompanya en el dolor i reso cada dia que la gràcia del bon Déu us doni forces en aquests dies tan difícils. És increïble que el dia abans de rebre la trista notícia jo estigués repassant les fotos on surt ella amb en Jacob i recordant aquells dies tan feliços. Deu haver sigut una connexió espiritual. Tant de bo l’hagués poguda ajudar ni que fos una miqueta.

Guardo els escrits i els comentaris que l’Helena va deixar en el nostre llibre de visites. I també els teus, Maria. Els servaré per sempre, juntament amb les seves fotos. Us agrairé que em feu saber els detalls del funeral. Jo encarregaré al mossèn de la meva parròquia que digui una missa pel repòs de la seva ànima.

Ara ella viu en la pau i no gaire lluny, l’únic és que és un lloc diferent. Estic convençuda que la seva ànima restarà amb el bon Déu i que el seu esperit sempre estarà molt a prop nostre.

Us faig arribar tot el nostre AFECTE i les nostres pregàries.

Que Déu us beneeixi.

Jean & Stephen

Balls robats

Balls robats és un documental de Montserrat Besses i en Lluís Salvador que es va passar a Sense ficció de TV3 al 2011. Avui us el mostrem aquí perquè creiem que és interessant de veure.

En aquest documental s’ha donat veu a un grup de persones afectades amb una malaltia mental i als seus familiars, que expliquen com es viu en aquesta situació. Es dóna veu a aquells que normalment no la tenen, als malalts. Conscients del què tenen i lluitant per controlar la malaltia. Intentant mantenir una vida normal. I explicant com la seva quotidianitat està amb la medicació i la relació amb els metges, amb la gent que els envolta, la que els estigmatitza...

També parlen de com és el principi: El desemparament quan tenen el primers símptomes, les voltes que donen entre metges, centres i tractaments abans no es diagnostica correctament (i no sempre passa), la relació amb el metge, amb la medicació...

I entremig uns balls, balls robats. Una metàfora. Els balls robats dels envelats de poble, on es canviava de parella en un itinerari sense fi i sense regles. Com l’itinerari sense fi entre metges, centres,... que pateixen els malalts mentals.



Esperem que us agradi el vídeo i si ens voleu explicar la vostra experiència estarem encantats d’escoltar-la.

No són, tenen. No som, tenim.

El divendres 16 de maig el diari ARA entrevistava a en Sergio Saldaña i també en publicava un vídeo. En l'entrevista explicava com la seva malaltia mental li ha canviat la vida però per sobre de tot deia una cosa important, per tots els malalts: "Jo no sóc bipolar, jo sóc el Sergio i tinc trastorn bipolar."

Arran d'aquesta entrevista en Carles Capdevila va publicar l'endemà un article d'opinió a la columna que escriu al diari ARA. Hem cregut interessant compartir amb vosaltres aquesta columna, ja que posa en relleu això que hem manifestat altres vegades: No són, tenen. No som, tenim.

Per què en diem “ser” si volem dir “estar” o “fer de”?

Em va encantar el títol de l’entrevista d’ahir de la Lara Bonilla al Sergio Saldaña:” Jo no sóc Bipolar, jo sóc el Sergio Saldaña i tinc un trastorn bipolar”. Justament ahir, fent un cafè amb Terricabras, per una sèrie de converses amb els candidats europeus, em va respondre:” No soc polític, estic polític”. Quan algú em presenta i diu ”és el director de l’Ara”, matiso “ faig de director de l’Ara”. No ho dic només perquè la meva hagi passat a ser professió d’alt risc (aquesta setmana Le Monde i el New York Times han canviat les directores, com aquí van fer La Vanguardia, El País i El Mundo), sinó perquè si tendim a confondre el que fem amb el que som, quan deixem de fer-ho podem tenir una crisi d’identitat. Quan entrevisto algú li demano que es defineixi en una paraula, i en el fons és una pregunta trampa, que sol provocar que dissertin una estona sobre que no són, o admetin com els agradaria ser vistos. En el cas dels trastorns mentals, en que els mitjans sovint fem d’altaveus dels estigmes vinculats a la ignorància, els perjudicis i a la por, és essencial l’ús del verbs. Ahir uns professionals de la salut mental m’alertaven, en una jornada molt interessant a Girona, dels riscos d’etiquetar amb noms de malalties els que cometen algun crim. O em recomanaven no dir que algú s’ha suïcidat, sinó que el suïcidi ha estat la causa de la mort. Matisos que enriqueixen, ens ajuden a entendre millor els altres i a nosaltres mateixos. I configuren un món on tant les certeses com les incerteses són provisionals.

Diari ARA, dissabte 17 de maig 

Columna IAQUÍ 

Carles Capdevila (director diari ARA)

Ricard Mira, escultor

Us presentem a en Ricard Mira, escultor de Martorelles. En Ricard és una de les persones de qui hem après més, a casa, sobre l’esquizofrènia. I n’hem après perquè ell té aquesta malaltia.

En una entrevista que li feien a l’Ara al maig del 2012 defineix a les persones que pateixen l’esquizofrènia com a "un malson que dura tota la vida". Però ell l’ha sabut controlar i conviure amb ella, com ell explica "la malaltia m'ha permès gaudir de la vida, m'ha permès cuidar-me i cultivar les meves aficions".

Perquè per sobre de tot en Ricard és escultor. Li agrada la forja en fred (tallar, mecanitzar, doblegar i soldar el ferro), com feia Pablo Gargallo. L’escultura és la via que l’ha permès mantenir-se viu i lluitar contra la seva malaltia. Va patir el primer brot als 17 anys, en una època en que els malalts mentals no rebien cap tipus d’afecte social.

Però com explica tant a l’entrevista, com en persona, en Ricard no amaga la seva malaltia. Ho explica amb naturalitat perquè "si els ho puc explicar jo, tot va bé. Les persones em van coneixent i veuen que no passa res. Per això és important que sigui jo qui ho expliqui". També es queixa que la societat està poc informada sobre les malalties mentals "portem un pes molt gran a sobre, tant nosaltres com les nostres famílies".

A en Ricard li van diagnosticar quan ja portava tres anys treballant a un ritme molt intens (un dels desencadenants de la malaltia) . Va continuar treballant fins als 29 anys, que el van jubilar. A partir d’aquell moment, al veure’s a casa sense fer res va optar per l’escultura, "vaig començar com si fos un passatemps i em va començar a agradar molt. Per mi ha estat com una teràpia, l'escultura m'ha salvat".

 Per les persones diagnosticades com ell, com l’Helena, tenir una afició que d’alguna manera o altra els hi permet estar ocupats els mantenen en vida. Per això us deixem amb aquesta última reflexió d’en Ricard:

"L'escultura m'ha fet adonar que sí que serveixo per fer alguna cosa bé, quan em van jubilar de la feina em vaig sentir malament, però em van obrir les portes al món de l'art"

Enamorarse de una loca

La actriz Marian Álvarez, protagonista de la película de Fernando Franco.

Luis Alemany
Madrid,  07/10/2013

¿Qué chico no se ha enamorado alguna vez de una chica guapa y loca? No loca en el sentido clínico estricto, con episodios psicóticos y crisis de litio. Loca en el sentido más laxo: de comportamiento errático, desafiante, apasionada, impulsiva y a la vez frágil e inestable; portadora de la promesa de una vida merecedora de ser vivida, pero dramáticamente necesitada de protección y ternura. Quien esté dando un suspiro de nostalgia por aquella amiga del bachillerato, quien se pregunte qué habrá sido de ella, que se acerque cuanto antes a ver 'La herida', el filme de Fernando Franco que se estrenó este fin de semana en los cines y que en el Festival de San Sebastián ganó el Premio Especial del Jurado y la Concha de Plata para la mejor actriz (Marian Álvarez).

Dos psiquiatras con consulta en Madrid, Mariano Hernández Monsalve y Pedro Martínez (uno en un centro público y el otro en un centro privado), vieron la película estos días al hilo del interés profesional que podían intuir. 'La herida' se ha presentado como el retrato de una mujer afectada por el trastorno de la personalidad límite, lo que antes se solía llamar 'border line'. Y a los dos les gustó mucho. "Me gustó como espectador y como psiquiatra. Me parece que nos da acceso a la intimidad de una mujer que tiene un problema y lo hace de una manera muy honesta, sin romantizar, sin ponernos contra las cuerdas, sin caer en lo sentimental ni 'guinoizar' demasiado'. Ana [la protagonista trastornada] no se suicida, que es lo que hubiera esperado cualquiera en otra película", explica Martínez. Hernández Monsalve piensa algo parecido. "No hay alharacas ni exhibicionismos. El hilo es la cara de la actriz que expresa toda la inestabilidad del trastorno. Y lo hace muy bien. Hasta el punto de que yo, que soy profesional y estoy acostumbrado a estos casos, me impliqué en la historia y me conmovió". "Cuando tratas con alguien con personalidad límite, como psiquiatra te es difícil empatizar con él, es gente que te lo pone difícil. Muchas veces, te sacan de quicio pero tienes que hacer un esfuerzo, saber que no se portan así por joder, sino que ellos son las primeras víctimas de sí mismos. Y en eso, la película tiene mucho valor para un psiquiatra", añade Martínez.

De modo que enhorabuena a Franco y su equipo. Pero, para los que no somos profesionales y para los que no hayan visto aún el calvario de Ana, ¿qué es exactamente el trastorno de la personalidad límite? "No es una enfermedad. Es un trastorno, es una forma de ser problemática, con rasgos que impiden conseguir sus objetivos", explica Martínez. Rasgos como: impulsividad, hipersensibilidad, inestabilidad, autoestima baja... ¿Es un problema clínico, alguna proteína que falta ahí dentro, o es cuestión de haber aprendido mal a vivir? "Pues en realidad no se sabe qué ocurre exactamente en el cerebro. Pero, como con todas las cosas complejas, pensamos que lo que hay es la combinación de una predisposición bioquímica con experiencias vehiculares duras", explica Martínez.

"Hay mil hipótesis", añade Hernández Monsalve. "En cada caso, los factores que proceden de la biografía pesan en una medida distinta, pero sí que hay siempre un remite a la adolescencia, al momento en el que todos emprendemos una construcción personal, aprendemos a regular los afectos, pero en el que, por las razones que sean, el paciente no internaliza esas funciones". "Ana actúa como una adolescente desbocada", confirma su colega.

Del retrato de Ana se diría que su problema, básicamente, consiste en tener expectativas irreales de los demás. Y que en el núcleo de su insatisfacción está la insatisfacción romántica. Ana tiene un novio que no parece mal chico, pero que, claro, se queda aterrado con los mensajes que le deja su chica en el contestador. "Te quiero-eres un hijo de puta-perdóname, te quiero-eres un hijo de puta", en resumen y en bucle. "El núcleo del dolor es la posibilidad del rechazo y del abandono, el ser incapaz de aceptarlos", explica Martínez. "Éste es un trastorno de interacción. Interacción con los demás, por vinculación, e interacción con uno mismo. Fíjese que Ana, en el trabajo, puede ser encantadora, pero siempre en relaciones que tienen un marco preciso. Otra cosa es el novio, los padres o la amiga, aquellos de los que espera algo. Que espera demasiado", explica Martínez. "La dinámica es: 'Te idealizo, me decepcionas, te odio'. Hay una especie de falta de empatía, de incapacidad para compartir sentimientos, porque hay un problema de tiempos, una especie de desgajamiento entre el intelecto, la capacidad para el afecto y los instintos sexuales. El paciente no consigue ponerlos al unísono y por eso decimos que son vidas fragmentadas", añade Hernández Monsalve.

Volvamos a eso de "interacción con uno mismo". Los rasgos problemáticos de la personalidad límite se expresan, como se puede ver muy bien en 'La herida', en una sucesión de malos tratos infligidos por su portadora a sí misma. Ana roba y miente como si buscara una humillación y después se intoxica con frecuencia (cocaína, vodka), protagoniza episodios sexuales bastante sórdidos y, sobre todo, se automutila. "Lo de las lesiones autoinfligidas es bastante corriente. Parece que hay un alivio, un sentimiento de mitigar la culpa, de dar corporeidad al daño que está dentro", explica Martínez. "Hay dos lecturas: una es 'no me soporto, me castigo'. Y la otra es que hay un interior tan cargado de dolor que sentirlo en la piel es una manera de sincronizar la angustia", añade Hernández Monsalve.

Desvalidas, dependientes y alcohólicos 
¿Y la tendencia que tenemos a pensar en el trastorno de la personalidad límite como un problema de mujeres más que de hombres? "El desvalimiento, la dependencia, las expectativas románticas... ese núcleo que hemos descrito tiene que ver con la posición femenina a lo largo de la historia. Para los hombres, la medida de nuestras insatisfacciones suele ser otra. No me sé los datos, pero le diría que de 10 pacientes, siete son mujeres", explica Martínez. "También ocurre que, en muchos hombres, la personalidad límite está encubierta por los hábitos de conducta. Muchos alcóholicos, por ejemplo, tienen una personalidad límite que no queda tan clara porque no expresan la afectividad claramente", dice Hernández Monsalve. "Eso es verdad. Yo trabajo con drogadictos y muchas veces ves que su problema es un trastorno de la personalidad", añade su colega.

Otra cosa es que casi todos, hombres y mujeres, en algún día de desamor, nos hemos intoxicado, nos hemos obsesionado, hemos dejado mensajes vergonzosos en algún contestador y hemos abusado de nuestros padres, amigos y ex parejas. "Los trastornos de la personalidad tienen algo misterioso y apasionante para su estudio, porque nada nos es incomprensible, nada hay en ese comportamiento que no hayamos sentido todos. El problema es la intensidad y la frecuencia. Esto no es una psicosis, que es una categoría clara, es un problema dimensional", dice Martínez. Lo importante no es qué sino cuánto.

¿Y qué se hace con una personalidad límite? "Está la medicación, porque hay pastillas que inciden en rasgos como la impulsividad. Pero también hay mucho trabajo de psicoterapia", dice Martínez. Y sigue Hernández Monsalve: "Es un desafío casi existencial. Los casos leves, en la práctica, no llegan al psiquiatra. Los graves, los que llegan mediante un episodio de crisis como un intento de suicidio o una intoxicación grave, necesitan de una intensidad en el tratamiento que no siempre podemos dar. Y cuando lo damos, es un proceso muy frágil porque las relaciones de confianza, establecer un proyecto terapéutico en común, son muy difíciles. Los ingresos en las unidades específicas son voluntarias y ¿qué ocurre muchas veces? Que el paciente, al segundo día, se enfada o se impacienta, pide el alta y se va a casa. Luego llega el segundo ingreso y ahí ya hay más margen para trabajar en un soporte social, familiar...".

La buena noticia es que sobrevivir es hacerse más fuerte. "La tendencia natural es que los años mitiguen la intensidad de las emociones. También para las personalidades límite hay una tendencia a controlar mejor", explica Martínez. "De alguna manera, el trastorno de la personalidad límite es un trastorno de la maduración emocional".

Artícle original publicat a El Mundo

Allò que tu i jo compartíem

Helena, fa uns dies que vas marxar quan nosaltres estrenàvem primavera. Aquest any tot ha anat molt ràpid i ja algunes estones del dia sembla que hagi arribat l'estiu. Els arbres però van fent el seu curs impassibles. Algunes espècies ja llueixen una capçada plena de fulles, mentre que d'altres tot just esclaten plens de flors, i les espècies més romanceres, com les tipuanes, les xicrandes i algunes més, encara llueixen seques les fulles del passat hivern i just comencen a apuntar les noves que les han de desplaçar. Tots, mica en mica, van mudant-se d'aquell to de verd tendre i intens que tan bonic fa i que durarà només uns dies o unes setmanes. És sobretot en aquesta època de l'any quan, màquina de fotografiar en mà, m'agrada sortir a fer un vol i retratar els canvis que en els arbres es van produint.

Tot això ho comentàvem sovint quan ens venies a veure a casa , de vegades tranquil·la i plena de projectes de natura que m'anaves explicant, perquè la natura és una afecció que tu i jo compartíem. Altres vegades però venies inquieta i espantada i es feia difícil ajudar-te en el teu patiment perquè res del que nosaltres podíem dir-te feia que les percepcions canviessin o que minvés la teva angoixa i et sentissis millor.

Miraves els llibres que hi havia a casa, la Història Natural dels Països Catalans, els llibres d'arbres... Generosa valoraves en excés els meus coneixements de botànica quan jo et comentava que només era una afecció i que tu sí que tenies els coneixements que a mi em mancaven. Et vaig comentar que estava fent un arxiu al meu ordinador amb fotografies dels arbres dels carrers de Mataró, que quan sortia a caminar aprofitava per fotografiar-los en diferents estadis del seu cicle: despullats, florits, amb fulles etc.

Durant els darrers anys s'han plantat moltes espècies arbòries diverses i sovint exòtiques als carrers i parcs de Mataró i una de les meves dèries és aconseguir identificar-los i conèixer-ne els noms populars i científics. Em vas dir que tu també sorties a passejar i a mirar-los i vam acordar que qualsevol dia ho faríem juntes, màquina de fotografiar en mà, miraríem i comentaríem les espècies noves. No em vas arribar a trucar mai i no vam realitzar el nostre projecte. M'he quedat orfe dels teus coneixements i hauré de seguir fent-ho sola, com ho he fet avui, com seguiré fent-ho, però sempre quan agafi la càmera i surti a caminar pels carrers i places de Mataró hi haurà flotant al meu voltant la teva presència acompanyant-me.

Mercè Montserrat i Bartra

El diari de Mònica

Fa poc es va poder veure al Canal 33 un documental coproduït pel Màster en Teoria i Pràctica del Documental de la UAB i Televisió de Catalunya

Aquest documental, amb el nom de El diari de Mònica, està basat en el diari que va escriure la Mònica quan va ser diagnòsticada d'esquizofrènia fins pocs dies abans de morir. La seva mare el volia convertir en llibre i pel camí es va trobar amb l'equip del Màster que li van proposar explicar l'experiència en un documental.

Recollint el que explica la Mònica i els records de la família podem veure com és, com se sent, una persona que està diagnosticada d'una malaltia mental i com s'intenta adaptar, com viu el dia a dia. Fins que, en el seu cas, com explica la seva mare, decideix ser lliure.



Us el recomanem.

Carta pòstuma. Josep Cañete

Benvolguda Helena,

has marxat sense dir adéu, o potser m’ho vas dir i no ho vaig entendre.

Somrient,sovint amb una poma o un tros d’entrepà pujaves a l’hospital a la visita. Una visita mig de col·lega, i amb complicitat m'aclaraves: “Josep, estic molt bé, molt bé “...i tractaves d’explicar els molts projectes que tenies al cap, projectes futurs com a biòloga, amb una beca, com educadora ambiental...

Ja sabies que jo contra- atacaria... recordes?  “si, si són projectes pel futur però ara?” i de seguida em donaves arguments -“escrivint, amics, cangurar....

Era el nostre tema, jo, fent de metge i una mica d’amic i tu fent d’amiga i un poc de pacient; sempre acceptaves una mica: una mica d’angoixa, una mica de medicació, d’analitica, de visites...però no cal, això no és res!.

Sé que per tu era molt difícil, i encara que no ho havia imaginat, també entén que volguessis marxar. Segurament jo no entenia prou, i les meves “promeses “ de millora, de progres, de felicitat...” no eren creïbles per a tu.

Va poder mes el dia a dia amb les seves ombres i incerteses, pot ser la por.. o mes probablement el desig de tornar a aquell lloc del que venim: un Univers immens ple de llibertat i llum on pots sentir l’Amor i la confiança del Nostre Creador.

Rep una abraçada i un... Helena, Fins a sempre!

El teu metge i amic Josep Cañete

From Jean and Stephen

Carnforth, Lancs,England 

Dear Maria and Carlos,

We were devastated to hear of the very sad loss of our dear friend Helena, this must have been a horrendous shock for you and the family.

We have very happy memories of sharing in the countryside with her and in our home. Helena stayed in our little apartment whilst looking after our dog Jacob when I was in Australia. She loved the countryside, the woods, fields and shores of Morecambe Vay.

Jarrod is sending you some of our lovely photos in the Lake District with her and Jacob, she was very happy here.

Helena also made a huge paella for me and my friends one evening. It was delicious (I don’t know now to make it). It went down a treat with a glass of wine and much laughter. Helena spoke very little English in those days, but progressed so well and managed to do her studies at Bangor University. We had much administration for her persistence and achievements.

Helena would phone me once or twice a year and it was always good to hear her and find out what she and your family were doing and I would exchange our news from Silverdale. I didn’t hear from her now perhaps 12-18 months.

I cannot begin to feel the pain of losing a child, but my heart aches for you and I pray each day that God’s grace will support you through this very difficult time. It was uncanny how only the day before I received the sad news I was actually looking at these photos of her with Jacob and remembered these happy days. It must have been a spiritual connection. I wished in some small way I could have helped her.

I also have Helena’s writing & comments in my visitors guest book. Also yours, mum Maria. I will treasure these & her photos forever. I would be grateful to hear of the funeral arrangements and will ask my priest to offer a mass especially for the repose of her soul.

She is at peace now and not very far away, just in a different place. I’m sure her soul will be with our loving God and her spirit will be very close to us all.

Sending you all our heartfelt LOVE & prayers.

God Bless

From Jean and Stephen

Records d'escola

Ara fa més de 30 anys que suposo que la vaig veure per primer cop. Èrem petits...molt petits. Corriem pel pati de l'escola i ella, l'Helena, sempre enganxada a sa cosina, la Laia. Vàrem crèixer, potser massa depresa pel meu gust, però ho vam fer. Aquells nois que corriem pel pati de l'escola Rocafonda ja eren adolescents. Durant els anys d'institut me la vaig creuar pel carrer molts cops i ens havíem saludat. Li vaig perdre la pista quan van em van dir que havia marxat a l'estranger. 

Anys després un dia em va aturar una noia amb un gos i em va preguntar l'hora...no podia creure-m'ho era ella. Quan em va mirar em va conèixer i em va preguntar si havíem estudiat plegats...després dels comentaris que havia sentit d'ella em va fer molt feliç s'enrecordava de mi.

Els adolescents ens vam fer adults i ara després d'acomiadar-me ahir d'ella encara recordo la seva cara somrient a la porta de l'establiment on treballo esperant-me per saber si feiem un altre sopar d'ex-alumnes. Havia vingut al darrer i sabia que s'ho havia passat bé. Vaig anotar el seu telèfon i la vam convidar al següent...no va venir. Dies després va venir un altre cop a la feina a demanar disculpes per no haver pogut anar. Li vaig dir que no passava res que ja vindria al proper i va somriure...ara em cauen les llàgrimes i potser és una tonteria però recordo aquell somriure. Puc tancar els ulls i veure-la marxar per la cantonada amb els seus cabells despentinats, però sobretot...amb el somriure. Helena no vam passar moltes estones junts, suposo que les que tocava per ser nens i alumnes d'un mateix col·legi, però et recordo i et recordaré. 

Gràcies per creuar-te en el meu camí...com van dir els teus ETS ESPECIAL.

Jordi  Esparrell

Alfons Bayard: para un amigo, y a quien pueda interesar

Hubiera necesitado asistencia médica, en vez de tres patrullas de policía


Ya es doloroso perder a un gran amigo como Alfonso Bayard, uno de los pocos que cuento con los dedos de la mano. Pero más lo es oír y leer en los sucesos y en esas innumerables tertulias, tamañas salvajadas sobre las circunstancias que rodean al hecho de su triste desaparición. Y que se convierta en un individuo que fallece, porque en vez de ser escuchado en su llamada de atención desesperada, incomodó a unos buenos ciudadanos con su actitud indecorosa, molesta y un discurso apocalíptico. ¿Es este un comportamiento delictivo?

[El actor Alfons Bayard murió el pasado 2 de abril en la plaza Molina de Barcelona tras ser detenido por los Mossos d’Esquadra, que fueron alertados porque estaba molestando, presuntamente, a los clientes de una cafetería].

Yo no estuve allí, no puedo juzgarlo. Solo puedo decir que nunca antes le oí alzar la voz ni le vi increpar a nadie. En todo caso, y aunque ya sea tarde, lo valorarán quienes estén certificados para ello y no una sociedad exaltada e insolidaria que juzga y se llena la boca con grandes palabras, careciendo de la información y el rigor necesarios para poder opinar.

Es triste ver cómo ese amigo de repente es “el actor de larga trayectoria”, cuando en vida no creo que le dieran las oportunidades que sin duda merecía su enorme talento. Luchó por hacerse un nombre digno en su profesión y llevar una vida tranquila. Ahora las redes y los medios utilizan la información para darle una triste popularidad póstuma.

Siento una inmensa rabia al ver cómo nuestra sociedad se ha volcado en la caza descarnada de la noticia, en la instrumentalización de tristes sucesos como éste para fines sociopolíticos. Se ha faltado al debido respeto al silencio que merecen familiares y amigos en estos momentos para sobrellevar esta enorme pérdida. Y a la dignidad de una persona, un gentleman; un tipo elocuente, divertido y sensible al que no quisieron escuchar. Y no supieron acallar su bonita voz de otra manera que no fuera con violencia. Seguramente lo que hubiera necesitado era asistencia médica, en vez de tres patrullas de policía.

Sin duda, uniformes y esposas no son la mejor manera de hacer entrar a alguien en razón cuando está en un momento delicado, tiene miedo y sufre. En los últimos tiempos, Alfonso paseaba canes de la perrera abandonados al azar por esos mismos “buenos” ciudadanos, que no le quisieron escuchar. Como tantos animales, “falleció en la vía pública” según nos comunicaron escuetamente en el hospital. Sin más explicación.

Alfonso se formó como actor en el Institut de Teatre y en el Col·legi de Teatre de Barcelona. También era licenciado en Ciencias empresariales por la Universidad de Barcelona, con máster AEDEMO en mercados de opinión. En su carrera como actor, trabajó en numerosas series como Hospital Central, Aida, Pelotas o El cor de la ciutat y en tv-movies como La dona de gel o Clara Campoamor. También en películas como Todos queremos lo mejor para ella y en diversos montajes de teatro; el último, en las naves del español Macbeth, Lady Macbeth dirigida por Carlos Alfaro. Asimismo, hacía locuciones para publicidad en televisión y radio.

Pero Alfonso era, sobre todo, un comunicador nato. Era un hombre cultivado e inquieto: después de haber trabajado como ejecutivo publicitario, se hizo actor. Estudió antropología porque sentía una curiosidad infinita por las personas. Le encantaba recorrer la ciudad subido a la Vespa y sentarse en una plaza a observar y charlar un rato con alguien: niños, ancianos, desconocidos o amigos. Era su gran pasión, escuchar y entretener. Nos deleitaba con anécdotas a cuantos le queríamos. Y no podía evitar hacernos reír, con ese verbo tan suyo. Historias familiares, que nos remitían a tiempos de esplendor lejano. Relatos entrañables durante su periplo en unos grandes almacenes (sección deportes), los curas de la escuela o algún viaje a África o a cualquier otro continente. Cualquier cosa daba juego. Y acababa acaparando la atención de la fiesta, porque te hacía sentir cómplice. Y tal vez bailara un rato con ese estilo tan funky, de hombro subido y sonrisa pícara, y desarmara a alguna joven con algún piropo suyo, siempre de corte clásico. Era “romántico, casero y soñador” como solía bromear. Un alma noble.

La noche que Alfonso se fue, llovió arena del Sáhara. Empezó a caer cuando supimos la noticia; sucia, implacable, violenta, espesa y muy injusta. Buen viaje, Alfonso. Ya ha salido el sol, el cielo está despejado.

 Àlex Brendemühl 23 ABR 2014

La luna no está

Diumenge de Pasqua, 20 d’abril de 2014
Pensant en l’Helena i la seva família.

LA LUNA NO ESTÁ de Nathan Filer, en aquesta obra publicada recentment, l’autor parla en primera persona de l’esquizofrènia i la defineix així:

“Tengo una enfermedad que tiene forma de serpiente. Mi enfermedad lo sabe todo de mi y todo lo que aprendo lo aprende ella”.”Hola, me llamo tus capacidades, però puedes llamarme impossible. Soy las oportunidades perdidas, soy las expectativas que nunca se cumplieron. Me burlo de ti a todas hores, por mucho que te esfuerces, por más esperanzas que pongas”. 

Aquestes són paraules d’un noi, en Matt, que ha gosat escriure sobre la malaltia mental que pateix, l’esquizofrènia, i intenta, repte molt difícil, conviure amb ella.

L’Helena, però, no va reconèixer mai la seva malaltia i en conseqüència no la va acceptar. La seva serp va poder més que el seu jo, i se’l va menjar. Ara l’Helena ja no hi és.

La seva vida els últims vint anys ha estat una lluita callada, una existència controvertida amb un patiment sense fi; igual que el que han sofert els seus pares, germanes i cunyats, per tal de poder-li donar una bona qualitat de vida i protegir-la de si mateixa.

I ara, quan tot ja s’ha acabat, quan el dolor queda instal·lat dins cadascú i només queda el record. Vull dir-vos que les malalties mentals són anònimes, no les veiem, ni a voltes, igual com l’Helena, els malalts no les reconeixen i no els donen la importància que tenen. Fins hi tot la medicina no les coneix prou i moltes vegades substitueix la comprensió, l’estudi i medicació individualitzada per tractaments amb fàrmacs amb molts efectes secundaris que deixen als pacients fets un nyap i sense vida autònoma.

Sí, amics, els malalts mentals necessiten un entorn empàtic, solidari, obert a caminar per camins diferents als convencionals, vigilant-los a distància; necessiten de recursos sanitaris suficients per abastir les seves necessitats: visites psiquiàtriques més continuades, no com les d’ara en que un malalt crònic les pot tenir de 3 a 6 mesos, més serveis de psicologia i de teràpies de suport. Cal tenir present que cada dia hi ha més joves afectats de trastorns mentals, ja en som un dels primers països d’Europa.

Conec a masses famílies properes que fills i filles s’han llevat la vida a causa de patir una d’aquestes malalties. Cal estar a l’aguait, cal ser permeables i comprensius. Cal saber que les persones com l’Helena tenen percepcions del món molt diferents de les nostres, que són persones amb coneixements, amb molta sensibilitat, amb moltes pors, i amb molts jo’s que els turmenten i els neguitegen. Que la malvada serp se’ls va menjant dia a dia la vida.

En paraules de la gran Virginia Wolf, malalta bipolar, en la carta que va deixar al seu espòs abans de llevar-se la vida: (...) Sento que embogiré altra vegada. Crec que no puc recaure i passar una altra temporada terrible. Aquests vegada no em recuperaré. Començo a sentir veus i no puc concentrar-me. Així que estic fent el que em sembla millor(...)

Amb tota l’estimació.
Núria

Cosins

Aquesta foto la vam fer aquest últim dia de Reis.
No hi ha tots els cosins, però gairebé.
I vam passar un bon dia, tots junts.

Fragments del comiat de la família

Fa uns 20 anys que convivim amb aquesta malaltia anomenada esquizofrènia. I... hem aprés moltes coses.

Quan aquesta malaltia s’apodera de la persona, diem que té una crisi. En aquests moments és molt difícil poder mantenir una conversa coherent i, amb tota probabilitat, necessiten medicació. Però quan no és així, fins i tot quan estan relativament bé, són persones diferents a les que ens considerem “normals”. No es pot pretendre que pensin com nosaltres i que vegin les coses com nosaltres les veiem. Els hem de respectar perquè ells també intenten respectar-nos. Dins d’aquesta diferència poden viure en un món alegre, positiu, entusiàstic, solidari; tenen una sensibilitat diferent, volen ser lliures, independents. Volen dominar la seva vida i no ser controlats, volen fer coses, no volen vegetar, però la societat no està preparada, no crea suficients espais per que puguin desenvolupar les seves capacitats, que en tenen moltes. Només són malats mentals.

Esquizofrènic, boig, sonat..., són les paraules amb que la societat defineix un malalt mental. En canvi a una persona que té càncer mai se’ns acudiria definir-lo de “cancerós”.

Es parla de boixos com el pitjor que és pugui ser i no ens adonem que aquesta paraula pot tenir connotacions molt positives, com per exemple “boix d’amor”, que en aquest cas pot definir una persona creativa, oberta, extravertida... Aquest estigma fa que l’altre jo de les persones amb aquesta malaltia s’enforteixi, receli, malfiï, es margini o es tanqui; o com l’Helena, que intentava explicar a tothom que no estava malalta, que era biòloga i que repetia contínuament les coses que havia fet o les que pensava fer en el futur.

En els casos d’aquesta malaltia s’acostuma a dir: aquesta persona és boixa, és esquizofrènica..., i en canvi no es diu: aquesta persona és pintora, o escultora, o mestra...

L’altre jo dels que tenen aquesta malaltia  pot fer molt mal. Els domina, els hi distorsiona la realitat i, fins i tot, a vegades, aquesta distorsió de la realitat els fa fer barbaritats per salvar de mals pitjors a qui més s’estimen.

Hi ha persones vistes socialment com persones sanes, no malaltes, que no tenen un altre jo que els domini, però que és el seu propi jo el que els fa actuar d’una forma insana. Aquestes persones, aquest altre tipus de malalts, són els que envegen, els que trepitgen els altres, els que manipulen en nom de la gran conquesta de la llibertat d’expressió. Aquests poden mentir, influir i distorsionar la realitat amb un únic objectiu: el propi benefici, el propi ego..., sense que els importi tot el mal que poden estar fent als altres. I d’alguna manera ens escandalitzem, però ens els creiem, els acceptem i ho  trobem normal, i el més greu de tot és que amés entre tots, els ajudem a fer-se un nom.

Qui són realment els malalts?
Conviure amb aquestes malalties és molt complicat i molt dur, perquè són molt difícils d’entendre i et fan patir molt. La malaltia mental també s’expressa verbalment, però quan transmeten les seves pors, les seves angoixes i malfiances no ens ho hem de prendre com atacs a les nostres persones sinó com a l’expressió d’un intens i íntim dolor. Estimen i rebutgen a l’hora, és una lluita constant, però enmig d’aquesta lluita també hi ha molts moments bons i enriquidors.

Per a nosaltres ha estat molt important intentar separar la malaltia de la persona. Em refereixo a que hem deixat que l’Helena se sentis lliure, que estudiés a Bangor, que viatgés sola per Anglaterra, que anés a Palestina fent de voluntària durant tres mesos practicant la seva professió de biòloga. Hem gaudit amb ella descobrint ocells i plantes. Sabia un munt de coses i sempre va trobar algú que l’ajudés quan el seu altre jo dominava la seva ment.

Tenia molts plans de futur que anava explicant a tothom, potser incomprensibles pels qui ens considerem normals, però era el seu futur, la seva vida.

Es rebel•lava contra les pastilles que li coartaven l’espontaneïtat, el viure intensament, el gaudir de les coses petites, de les coses que feia, del viure amb alegria... En resum: de sentir-se viva i de controlar la seva pròpia vida. Però la por i el pànic a aquesta esquizofrènica societat, cada vegada més malalta, la va vèncer. Se l’ha emportat.

Escrit de Jarrod

'Bitterns boom over the marsh. Skylarks dance in the sky

  Curlews bubble evocatively. The joy of seasons

                

But the joy of constancy...

The rise and fall of the sun over the Bay. The ebb and flow of the tide

           

 You are there with it-free and forever

                                     

Love
Jarrod'

 

'El ressò dels bitons damunt els aiguamolls. El ball de les aloses al cel 

L’evocador xerroteig del becut. La joia de les estacions

Però la joia de la constància...

El sol que s’alça i es pon damunt la Badia. El flux i reflux de la marea

Tu ets allí – lliure i per sempre

T’estima

Jarrod'

 

L'Helena

Recordo quan ens vam conèixer, érem molt joves, en uns anys molt dolços de les nostres vides, feliços vàrem compartir un munt de coses. Tu em vas donar el teu amor, m’encomanaves el teu ordre, la teva disciplina, em motivaves a valorar-me, estudiar, em vas donar l’estabilitat que a mi em faltava, de tu vaig aprendre molt, vaig créixer. Sempre t’estaré agraït encara que ara ja no hi siguis i ens hagis deixat.

Aquests últims vint anys no han estat fàcils i jo et demano disculpes per no haver-ne sabut més, per no haver estat a l’alçada quan tu ho has necessitat.

Helena, et prometo que dins el meu cor sempre estaràs viva i que recordaré l’Helena que vaig conèixer, l’Helena que em va donar tant.

Pau Fernàndez

Fotos enviades per en Jarrod

Convidar a participar

Hem creat aquest espai per a totes aquelles persones que heu conegut i estimat a l'Helena, que ens ha deixat el passat 18 d'abril.

Obrim aquesta finestra perquè pogueu deixar escrits aquells records, aquelles vivències que heu compartit amb ella. 

També és aquest un lloc on poder compartir tot allò que te relació amb la malatia que tenia diagnòsticada l'Helena, l'esquizofrenia i que, potser, poden ajudar a altres malalts o als seus familiars a entendre-la, a tractar-la, a superar-la...

Si voleu explicar la vostra experiència o penjar algun article o escrit envieu a helenaunavida@gmail.com i nosaltres ho penjarem.

Us convidem a participar-hi.

Helena Manté i Cot

Helena Manté i Cot
1975 - 2014

Aquí estic. Sentada en una luxuriosa butaca vermella situada al pis de dalt del ferry Hollyhead-Dublin...

... A l'estació del ferry, visualment: he estat ballant i patinant per les sales. Em sento lliure! Tinc l'emoció del viatge, del què em trobaré, de l'aventura. Estar en trajecte a alguna banda m'entusiama.
Em sento viva! Bé, de moment, perquè m'ensumo un mareig de campionat...

... Una nit d'aquelles que no puc dormir, penso en el basc. Com m'agradaria estar amb ell. 
Em sento inspirada i tinc ganes de parlar, però estic sola al llit, malaguanyada...

Petits fragments d'una nota manuscrita de l'Helena, de data 16 de març del 2002, per a celebrar l'aniversari d'una amiga.