has marxat sense dir adéu, o potser m’ho vas dir i no ho vaig entendre.
Somrient,sovint amb una poma o un tros d’entrepà pujaves a l’hospital a la visita. Una visita mig de col·lega, i amb complicitat m'aclaraves: “Josep, estic molt bé, molt bé “...i tractaves d’explicar els molts projectes que tenies al cap, projectes futurs com a biòloga, amb una beca, com educadora ambiental...
Ja sabies que jo contra- atacaria... recordes? “si, si són projectes pel futur però ara?” i de seguida em donaves arguments -“escrivint, amics, cangurar....
Era el nostre tema, jo, fent de metge i una mica d’amic i tu fent d’amiga i un poc de pacient; sempre acceptaves una mica: una mica d’angoixa, una mica de medicació, d’analitica, de visites...però no cal, això no és res!.
Sé que per tu era molt difícil, i encara que no ho havia imaginat, també entén que volguessis marxar. Segurament jo no entenia prou, i les meves “promeses “ de millora, de progres, de felicitat...” no eren creïbles per a tu.
Va poder mes el dia a dia amb les seves ombres i incerteses, pot ser la por.. o mes probablement el desig de tornar a aquell lloc del que venim: un Univers immens ple de llibertat i llum on pots sentir l’Amor i la confiança del Nostre Creador.
Rep una abraçada i un... Helena, Fins a sempre!
El teu metge i amic Josep Cañete
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada