En una entrevista que li feien a l’Ara al maig del 2012 defineix a les persones que pateixen l’esquizofrènia com a "un malson que dura tota la vida". Però ell l’ha sabut controlar i conviure amb ella, com ell explica "la malaltia m'ha permès gaudir de la vida, m'ha permès cuidar-me i cultivar les meves aficions".
Perquè per sobre de tot en Ricard és escultor. Li agrada la forja en fred (tallar, mecanitzar, doblegar i soldar el ferro), com feia Pablo Gargallo. L’escultura és la via que l’ha permès mantenir-se viu i lluitar contra la seva malaltia. Va patir el primer brot als 17 anys, en una època en que els malalts mentals no rebien cap tipus d’afecte social.
Però com explica tant a l’entrevista, com en persona, en Ricard no amaga la seva malaltia. Ho explica amb naturalitat perquè "si els ho puc explicar jo, tot va bé. Les persones em van coneixent i veuen que no passa res. Per això és important que sigui jo qui ho expliqui". També es queixa que la societat està poc informada sobre les malalties mentals "portem un pes molt gran a sobre, tant nosaltres com les nostres famílies".
A en Ricard li van diagnosticar quan ja portava tres anys treballant a un ritme molt intens (un dels desencadenants de la malaltia) . Va continuar treballant fins als 29 anys, que el van jubilar. A partir d’aquell moment, al veure’s a casa sense fer res va optar per l’escultura, "vaig començar com si fos un passatemps i em va començar a agradar molt. Per mi ha estat com una teràpia, l'escultura m'ha salvat".
Per les persones diagnosticades com ell, com l’Helena, tenir una afició que d’alguna manera o altra els hi permet estar ocupats els mantenen en vida. Per això us deixem amb aquesta última reflexió d’en Ricard:
"L'escultura m'ha fet adonar que sí que serveixo per fer alguna cosa bé, quan em van jubilar de la feina em vaig sentir malament, però em van obrir les portes al món de l'art"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada