Hem creat aquest espai per a totes aquelles persones que heu conegut i estimat a l'Helena, que ens ha deixat el passat 18 d'abril. Per deixar escrits aquells records, aquelles vivències que heu compartit amb ella. Per compartir tot allò que te relació amb la malatia amb la que estava diagnosticada l'Helena, l'esquizofrenia i que poden ajudar a altres malalts o als seus familiars a entendre-la, a tractar-la, a superar-la...
Ara fa més de 30 anys que suposo que la vaig veure per primer cop. Èrem petits...molt petits. Corriem pel pati de l'escola i ella, l'Helena, sempre enganxada a sa cosina, la Laia. Vàrem crèixer, potser massa depresa pel meu gust, però ho vam fer. Aquells nois que corriem pel pati de l'escola Rocafonda ja eren adolescents. Durant els anys d'institut me la vaig creuar pel carrer molts cops i ens havíem saludat. Li vaig perdre la pista quan van em van dir que havia marxat a l'estranger. Anys després un dia em va aturar una noia amb un gos i em va preguntar l'hora...no podia creure-m'ho era ella. Quan em va mirar em va conèixer i em va preguntar si havíem estudiat plegats...després dels comentaris que havia sentit d'ella em va fer molt feliç s'enrecordava de mi. Els adolescents ens vam fer adults i ara després d'acomiadar-me ahir d'ella encara recordo la seva cara somrient a la porta de l'establiment on treballo esperant-me per saber si feiem un altre sopar d'ex-alumnes. Havia vingut al darrer i sabia que s'ho havia passat bé. Vaig anotar el seu telèfon i la vam convidar al següent...no va venir. Dies després va venir un altre cop a la feina a demanar disculpes per no haver pogut anar. Li vaig dir que no passava res que ja vindria al proper i va somriure...ara em cauen les llàgrimes i potser és una tonteria però recordo aquell somriure. Puc tancar els ulls i veure-la marxar per la cantonada amb els seus cabells despentinats, però sobretot...amb el somriure. Helena no vam passar moltes estones junts, suposo que les que tocava per ser nens i alumnes d'un mateix col·legi, però et recordo i et recordaré. Gràcies per creuar-te en el meu camí...com van dir els teus ETS ESPECIAL.
Ara fa més de 30 anys que suposo que la vaig veure per primer cop. Èrem petits...molt petits. Corriem pel pati de l'escola i ella, l'Helena, sempre enganxada a sa cosina, la Laia. Vàrem crèixer, potser massa depresa pel meu gust, però ho vam fer. Aquells nois que corriem pel pati de l'escola Rocafonda ja eren adolescents. Durant els anys d'institut me la vaig creuar pel carrer molts cops i ens havíem saludat. Li vaig perdre la pista quan van em van dir que havia marxat a l'estranger.
ResponEliminaAnys després un dia em va aturar una noia amb un gos i em va preguntar l'hora...no podia creure-m'ho era ella. Quan em va mirar em va conèixer i em va preguntar si havíem estudiat plegats...després dels comentaris que havia sentit d'ella em va fer molt feliç s'enrecordava de mi.
Els adolescents ens vam fer adults i ara després d'acomiadar-me ahir d'ella encara recordo la seva cara somrient a la porta de l'establiment on treballo esperant-me per saber si feiem un altre sopar d'ex-alumnes. Havia vingut al darrer i sabia que s'ho havia passat bé. Vaig anotar el seu telèfon i la vam convidar al següent...no va venir. Dies després va venir un altre cop a la feina a demanar disculpes per no haver pogut anar. Li vaig dir que no passava res que ja vindria al proper i va somriure...ara em cauen les llàgrimes i potser és una tonteria però recordo aquell somriure. Puc tancar els ulls i veure-la marxar per la cantonada amb els seus cabells despentinats, però sobretot...amb el somriure. Helena no vam passar moltes estones junts, suposo que les que tocava per ser nens i alumnes d'un mateix col·legi, però et recordo i et recordaré. Gràcies per creuar-te en el meu camí...com van dir els teus ETS ESPECIAL.