Fragments del comiat de la família

Fa uns 20 anys que convivim amb aquesta malaltia anomenada esquizofrènia. I... hem aprés moltes coses.

Quan aquesta malaltia s’apodera de la persona, diem que té una crisi. En aquests moments és molt difícil poder mantenir una conversa coherent i, amb tota probabilitat, necessiten medicació. Però quan no és així, fins i tot quan estan relativament bé, són persones diferents a les que ens considerem “normals”. No es pot pretendre que pensin com nosaltres i que vegin les coses com nosaltres les veiem. Els hem de respectar perquè ells també intenten respectar-nos. Dins d’aquesta diferència poden viure en un món alegre, positiu, entusiàstic, solidari; tenen una sensibilitat diferent, volen ser lliures, independents. Volen dominar la seva vida i no ser controlats, volen fer coses, no volen vegetar, però la societat no està preparada, no crea suficients espais per que puguin desenvolupar les seves capacitats, que en tenen moltes. Només són malats mentals.

Esquizofrènic, boig, sonat..., són les paraules amb que la societat defineix un malalt mental. En canvi a una persona que té càncer mai se’ns acudiria definir-lo de “cancerós”.

Es parla de boixos com el pitjor que és pugui ser i no ens adonem que aquesta paraula pot tenir connotacions molt positives, com per exemple “boix d’amor”, que en aquest cas pot definir una persona creativa, oberta, extravertida... Aquest estigma fa que l’altre jo de les persones amb aquesta malaltia s’enforteixi, receli, malfiï, es margini o es tanqui; o com l’Helena, que intentava explicar a tothom que no estava malalta, que era biòloga i que repetia contínuament les coses que havia fet o les que pensava fer en el futur.

En els casos d’aquesta malaltia s’acostuma a dir: aquesta persona és boixa, és esquizofrènica..., i en canvi no es diu: aquesta persona és pintora, o escultora, o mestra...

L’altre jo dels que tenen aquesta malaltia  pot fer molt mal. Els domina, els hi distorsiona la realitat i, fins i tot, a vegades, aquesta distorsió de la realitat els fa fer barbaritats per salvar de mals pitjors a qui més s’estimen.

Hi ha persones vistes socialment com persones sanes, no malaltes, que no tenen un altre jo que els domini, però que és el seu propi jo el que els fa actuar d’una forma insana. Aquestes persones, aquest altre tipus de malalts, són els que envegen, els que trepitgen els altres, els que manipulen en nom de la gran conquesta de la llibertat d’expressió. Aquests poden mentir, influir i distorsionar la realitat amb un únic objectiu: el propi benefici, el propi ego..., sense que els importi tot el mal que poden estar fent als altres. I d’alguna manera ens escandalitzem, però ens els creiem, els acceptem i ho  trobem normal, i el més greu de tot és que amés entre tots, els ajudem a fer-se un nom.

Qui són realment els malalts?
Conviure amb aquestes malalties és molt complicat i molt dur, perquè són molt difícils d’entendre i et fan patir molt. La malaltia mental també s’expressa verbalment, però quan transmeten les seves pors, les seves angoixes i malfiances no ens ho hem de prendre com atacs a les nostres persones sinó com a l’expressió d’un intens i íntim dolor. Estimen i rebutgen a l’hora, és una lluita constant, però enmig d’aquesta lluita també hi ha molts moments bons i enriquidors.

Per a nosaltres ha estat molt important intentar separar la malaltia de la persona. Em refereixo a que hem deixat que l’Helena se sentis lliure, que estudiés a Bangor, que viatgés sola per Anglaterra, que anés a Palestina fent de voluntària durant tres mesos practicant la seva professió de biòloga. Hem gaudit amb ella descobrint ocells i plantes. Sabia un munt de coses i sempre va trobar algú que l’ajudés quan el seu altre jo dominava la seva ment.

Tenia molts plans de futur que anava explicant a tothom, potser incomprensibles pels qui ens considerem normals, però era el seu futur, la seva vida.

Es rebel•lava contra les pastilles que li coartaven l’espontaneïtat, el viure intensament, el gaudir de les coses petites, de les coses que feia, del viure amb alegria... En resum: de sentir-se viva i de controlar la seva pròpia vida. Però la por i el pànic a aquesta esquizofrènica societat, cada vegada més malalta, la va vèncer. Se l’ha emportat.