La luna no está

Diumenge de Pasqua, 20 d’abril de 2014
Pensant en l’Helena i la seva família.

LA LUNA NO ESTÁ de Nathan Filer, en aquesta obra publicada recentment, l’autor parla en primera persona de l’esquizofrènia i la defineix així:

“Tengo una enfermedad que tiene forma de serpiente. Mi enfermedad lo sabe todo de mi y todo lo que aprendo lo aprende ella”.”Hola, me llamo tus capacidades, però puedes llamarme impossible. Soy las oportunidades perdidas, soy las expectativas que nunca se cumplieron. Me burlo de ti a todas hores, por mucho que te esfuerces, por más esperanzas que pongas”. 

Aquestes són paraules d’un noi, en Matt, que ha gosat escriure sobre la malaltia mental que pateix, l’esquizofrènia, i intenta, repte molt difícil, conviure amb ella.

L’Helena, però, no va reconèixer mai la seva malaltia i en conseqüència no la va acceptar. La seva serp va poder més que el seu jo, i se’l va menjar. Ara l’Helena ja no hi és.

La seva vida els últims vint anys ha estat una lluita callada, una existència controvertida amb un patiment sense fi; igual que el que han sofert els seus pares, germanes i cunyats, per tal de poder-li donar una bona qualitat de vida i protegir-la de si mateixa.

I ara, quan tot ja s’ha acabat, quan el dolor queda instal·lat dins cadascú i només queda el record. Vull dir-vos que les malalties mentals són anònimes, no les veiem, ni a voltes, igual com l’Helena, els malalts no les reconeixen i no els donen la importància que tenen. Fins hi tot la medicina no les coneix prou i moltes vegades substitueix la comprensió, l’estudi i medicació individualitzada per tractaments amb fàrmacs amb molts efectes secundaris que deixen als pacients fets un nyap i sense vida autònoma.

Sí, amics, els malalts mentals necessiten un entorn empàtic, solidari, obert a caminar per camins diferents als convencionals, vigilant-los a distància; necessiten de recursos sanitaris suficients per abastir les seves necessitats: visites psiquiàtriques més continuades, no com les d’ara en que un malalt crònic les pot tenir de 3 a 6 mesos, més serveis de psicologia i de teràpies de suport. Cal tenir present que cada dia hi ha més joves afectats de trastorns mentals, ja en som un dels primers països d’Europa.

Conec a masses famílies properes que fills i filles s’han llevat la vida a causa de patir una d’aquestes malalties. Cal estar a l’aguait, cal ser permeables i comprensius. Cal saber que les persones com l’Helena tenen percepcions del món molt diferents de les nostres, que són persones amb coneixements, amb molta sensibilitat, amb moltes pors, i amb molts jo’s que els turmenten i els neguitegen. Que la malvada serp se’ls va menjant dia a dia la vida.

En paraules de la gran Virginia Wolf, malalta bipolar, en la carta que va deixar al seu espòs abans de llevar-se la vida: (...) Sento que embogiré altra vegada. Crec que no puc recaure i passar una altra temporada terrible. Aquests vegada no em recuperaré. Començo a sentir veus i no puc concentrar-me. Així que estic fent el que em sembla millor(...)

Amb tota l’estimació.
Núria